Presentació de la Vila

Vila d'essència mediterrània i de marcada tradició turística i marinera. Està situada en un entorn de riquesa paisatgística i natural inigualable al nord de la Costa Brava.

Les meravelloses condicions naturals, geogràfiques i climatològiques de Roses i de la seva badia han afavorit els assentaments humans des de la prehistòria fins a l'època actual, passant per la colonització grega, els assentaments romans i la població medieval, que han deixat al seu pas una riquesa arqueològica extraordinària.

Com a port natural, Roses té una important flota pesquera que a diari proveeix la vila de peix fresc i marisc. Tant la sortida com l'arribada de les embarcacions és tot un espectacle.

La gastronomia de Roses, a cavall entre tradició i creativitat, està basada eminentment en el peix fresc. Des del plat tradicional com és el suquet de peix fins a la invenció més genial de Ferran Adrià.

Roses ofereix una costa de contrastos, amb penya-segats i recollides cales d'aigües transparents, platges de sorra fina d'un blau intens i aigües poc profundes ideals per a famílies i per a la pràctica d'esports nàutics.

Per els amants del senderisme i de la natura, Roses proposa sis recorreguts perfectament senyalitzats i accessibles, integrats en un entorn natural únic, fruit de la perfecta combinació del mar i de la muntanya.

Com que es troba entre dos parcs naturals i la Mediterrània, Roses ofereix el marc idoni per a la pràctica de tota mena d'esports: senderisme, bicicleta de muntanya, parapent i esports nàutics, com ara vela, rem, submarinisme , pesca, surf...

Diversió assegurada per a petits i grans al parc aquàtic, kàrting, minigolfs, trenet turístic, creuers marítims, parcs infantils...

Els spas i la talassoteràpia són les millors opcions per relaxar el cos i deixar enrere la tensió acumulada.

Aplecs, havaneres, concerts de música clàssica, jazz, blues, espectacles pirotècnics i el cèlebre Carnaval de Roses mostren el caliu d'una vila acollidora.

Roses té una important oferta d'hotels, de càmpings i d'apartaments amb tots els serveis necessaris per a promocionar una agradable estada.

DADES ESTADÍSTIQUES DE LA VILA

DADES HISTÒRIQUES DE LA VILA

Evolució Urbana de Roses - sempre en refundació

L'urbanisme modern de Roses s'inicia a la segona meitat del segle XVII, després que els estralls de la Guerra dels Segadors i els seus epifenòmens posteriors (1635-1659) provoquessin el despoblament gairebé absolut de la vila. De fet, era el cop final a l'estructura urbana medieval organitzada al voltant del monestir benedictí de Santa Maria de Roses, un procés que s'inicià el 1544, sota la direcció de l'enginyer Pizaño i, de manera definitiva, el 1552, quan Gianbattista Calvi defineix el projecte de plaça forta que haurà de encerclar l'anterior trama ciutadana, una actuació a mig camí entre les noves tècniques militars i l'experiment de crear una nova ciutat sota els criteris renaixentistes.

El retorn de la població autòctona i dels nous efectius propicià, convenientment incentivada per les restriccions de les autoritats a retornar a l'antiga vila medieval, l'ocupació de l'espai situat a l'est de la fortalesa, en un territori anomenat el Carner. Aquest incipient raval data de principi del segle XVI, i estava format per magatzems o "botigues" dedicades a les activitats marítimes. Tanmateix, es tractava d'un barri molt reduït que el 1565, després de les destruccions ocasionades per la construcció de la Ciutadella, només el conformaven un total de set cases de pescadors. El nou raval, ara ampliat, s'articulava a partir de dos sectors clarament diferenciats: el barri de la Punta (Bol Nou) -situat a llevant de la riera Ginjolers- i el barri de Roses (Bol de la Somera) -emplaçat entre l'esmentada riera i la plaça forta, sector que coincidia amb la zona polèmica que establia l'ordenança específica de 1703 i en la qual es prohibia qualsevol edificació-. Es tractava d'una divisió urbanística que, en el transcurs del segle XVIII, accentuarà en paral·lel una divisió social. Si la Punta fou el barri popular, mariner i pescador i més altament densificat, Roses esdevingué el sector d'habitació dels grups socialment i econòmicament dominants, que orientaven les seves activitats predominants al comerç marítim.

No obstant aquesta nova ocupació del territori, que serà l'origen de l'assentament actual de la població, i del impediments de l'estament militar, l'antiga vila medieval continuarà essent habitada, encara que el procés de degradació urbana, de decadència demogràfica i d'obstaculització militar a la vida civil s'hi anirà accentuant durant tot el segle XVIII, fins al punt que, quan el viatger Francisco de Zamora visita Toses el 1790, ja es tractava d'un sector absolutament abandonat.

Roses creix espectacularment a redós del llarg període de pau després de 1714, i va passar de 377 habitants el 1718 a 1952 el 1787, de manera que es converteix en la població dela demarcació gironina amb un creixement demogràfic més important. En conseqüència, el segle XVIII rosinc representa una progressiva i constant ocupació de la nova trama urbana, un fenomen que obligarà les autoritats militars a tutelar-ne el procés. És en aquest context que s'assaja la formació d'una nova vila, totalment ex novo, concretada en les propostes de Pedro Martín Cermeño (1772), Ramón de Anguiano (1788) i Antonio López Sopeña (1791) que, si bé no foren seguides fil per randa, sí que marcaren les característiques fonamentals del'urbanisme del segle XIX.

Malgrat la pèrdua deles funcions bèl·liques de la plaça forta de Roses a partir de 1814, amb el final de la Guerra del Francès, el control urbanístic exercit per l'estament militar es deixà sentir durant bona part del segle XIX, almenys fins a la Primera República. No ha de sorprendre, per tant, que el 1836 encara es plantegés de fortificar la població, en un context d'enfrontaments civils en la construcció de l'estat liberal. Tanmateix, l'estancament demogràfic de la primera meitat del segle (1840: 1948 habitants) no permeté una modificació substancial de les bases urbanes divuitesques de Roses.

Més important fou el creixement econòmic experimental en les dècades centrals del segle -fins 1880-, un procés caracteritzat per una puixança remarcable del comerç de cabotatge. El port de Roses esdevé el segon centre marítim distribuïdor de mercaderies de la costa de Llevant i el setè de Catalunya (1860 i 1900). La vida ciutadana s'enriqueix amb una trama econòmica complexa, amb grans comerciants i agents empresarials, amb  consignataris de vaixells i representants consulars de França, Àustria, Itàlia, Portugal o Suècia, amb fàbriques de sabó i societats de socors mutus com La Bienhechora de Obreros (1872), amb una florida de professionals liberals (notari, dos metges, dos farmacèutics, dos veterinaris...) i l'aparició d'una nova classe social proletaritzada provinent del  món dela pesca, que s'articula com la base social d'un important corrent republicà federal, el fill més significatiu del qual és Francesc Sunyer i Capdevila. El 1844 ja es parlava de connectar ferroviàriament el port de Roses amb Camprodon, una iniciativa de desenvolupament econòmic que s'anà repetint al llarg del temps, encara que sense resultats concrets: el 1873 es projectà una línia fèrria amb Figueres (que havia d'arribar al Berguedà); el 1900, amb Figueres també; el 1909, amb Vilajuïga, i el 1925, amb Guardiola del Berguedà. D'altres infraestructures foren una realitat: la carretera Figueres-Roses, el 1856; el far de la Poncella, el 1864, i les instal·lacions portuàries, des de 1902. El 1877 s'arriba a un màxim històric de 3.219 habitants i l'espai urbà s'hagué d'ampliar amb un eixample que acabà de donar la forma urbana de Roses fins a la revolució turística dels anys 60 del segle XX. Foren gairebé 100 anys d'uns límits urbans molt precisos i immutables durant els quals hom cercà de trobar un model de creixement econòmic que superés la crisi finisecular causada per l'enfonsament dels mercats europeus de l'agricultura empordanesa i per la irrupció dela fil·loxera.

Tot continuant una línia certament estesa d'intervenció urbanística, l'objectiu primordial durant el primer terç del segle XX fou l'enderroc de les "muralles", percebudes com un fre al creixement urbà i a les capacitats turístiques de la població; unes capacitats, d'altra banda, enteses en base a un model de creixement econòmic elitista i minoritari. Roses hauria de ser una estació turística d'alt nivell, internacional, cosmopolita i, al capdavall, emmirallada en l'Europa avançada. Sota aquest prisma es produïren diferents projectes de ciutat-jardí (Heinrich Zoeller de Vissel i Narcís Amigó, el 1916; Nicolau Maria Rubió i Tuduri, el 1918, complementat per eixample de 1929 de Francesc Ferriol), darrere dels quals s'amagaven complexes trames especulatives i piruetes polítiques d'alta vorada. Paral·lelament, la façana marítima durant les dues primeres dècades, guanyava qualitat estètica amb la construcció d'una sèrie d'habitatges, destinats a elits locals d'arrel comercial i agrícola, caracteritzats per l'eclecticisme, el deix historicista i l'assimilació d'un llenguatge modernista: són les cases Mallol, Mates, Jordà o de les Marqueses, Canals, de Ramon Rahola, de Pere Rahola, de Baldiri Llorens o de Pere Pi i Calleja. Gradualment, la població es converteix sota la proposta colonial de l'estiueig burgès -indolent i confortable-, en un paisatge urbà plausible i cívic, la conclusió del qual estroncada per la Guerra Civil.  

Le limitacions econòmiques de la postguerra imposaren un fre a la construcció privada, de la qual només es pot destacar la colonització de la carretera del Far. Caldrà esperar a la dècada de 1960 per comprovar com el sector de la construcció es desenvoluparà sota l'empenta dela demanda turística. el règim franquista, mentrestant, intentarà superar les limitacions de l'habitatge a través d'una política de promoció del'habitatge popular. L'Obra Sindical del Hogar projectà una promoció el 1942, signada per Josep Antoni Coderch de Sentmenat; la Dirección General de Arquitectura, mitjançant el Plan Nacional de Mejoramiento de las Viviendas en los Poblados de Pescadores,intentà realitzar el 1945 un projecte de desenvolupament pesquer i que, al capdavall, només es concretà en el grup Lutgardo López (1959 i 1968), un seguit de blocs de pisos sense espais comunitaris i equipaments públics; el 1956 es construeix el grup d'habitatges sindicals del Camp de la Cortina, amb tupinada inclosa en la seva adjudicació.

Ara bé, a partir de la dècada de 1960 es concreta la ruptura definitiva de l'urbanisme nascut al llarg del segle XVIII i de les vel·leïtats de crear una estació balneàrica i amablement burgesa. S'ocupen territoris desagregats amb el nucli urbà històric, a la recerca deles millors situacions costaneres i/o muntanyesques. En aquest procés, l'antiga oligarquia agrícola troba un nou rendiment a les seves propietats rústiques, que pateixen una clara tendència baixista de les seves rendes agràries.

En el transcurs de la dècada de 1960 es planifica pràcticament tot el territori que s'ha ocupat des d'aleshores i es configura una ocupació de caràcter suburbà, usualment amb greus mancances infraestructurals i amb importants dèficits en l'articulació del teixit urbà general. L'anàlisi de la cronologia del planejament urbanístic és definitiva per valorar en quin moment es transforma el sòl rústic en ús turístic: Mas Fumats (1963-1967), Mas Oliva (1964), la Garriga (1964), Puig Giralt (1964), Canyelles Petites i Canyelles Grosses (1964), Puig Rom (1965), Santa Margarita (1965-1969), Mas Mates (1965), Mas de les Figueres (1965 i 1969), Quatre Camins (1965), la Muntanyeta (1965), Montjoi (1966), Oliveres-Marais (1968), Mas boscà (1969).

Amb tot, s'aconseguiren salvar alguns fragments de la història urbanística de Roses, com la Ciutadella - declarada Monument Historicoartístic Nacional el 23 de febrer de 1961- o el castell de la Trinitat. Tanmateix, aquests "triomfs" no poden amagar el llarg camí recorregut entre el "somni noucentista de l'estiueig urbà benestant", en paraules de Joan Falgueras, i el model urbanístic de desarrelament i massificació. Una altra -la darrera- refundació de Roses, en definitiva. Josep M. Barris i Ruset, historiador.