El sector serveis i la immigració

La forta dinàmica econòmica del sector serveis al nostre país, encara que en els darrers mesos tot indica que està en una certa estabilització, ha fet que alguns d’aquests sectors, i d’una manera molt especial el turisme, el comerç i la construcció, hagin ocupat moltes persones provinents de la immigració. Aquest fet s’ha de considerar positiu en un sentit de reciprocitat: uns troben ocupació i els altres poden continuar desenvolupant la seva activitat.

Sempre he dit que la immigració l’hem d’entomar com un repte complex i estimulador alhora, sense oblidar que forma part dels nombrosos canvis a què ens aboca aquest fenomen anomenat globalització.

Vull deixar clar que amb aquest article el que intento és exposar una visió honesta del tema sense amagar el cap sota l’ala, però hi ha dades objectives que ens porten a propostes constructives.

Des de 1991 fins ara, a l’Estat Espanyol s’ha passat del milió, als cinc milions d’immigrants; en els darrers cinc anys el fenomen creix al voltant dels 500.000 immigrants per any, i es calcula que l’any 2010 la població immigrant pot representar el 16% de la població activa. Ens trobem, per tant, davant d’un procés que s’ha de racionalitzar actuant en una triple direcció.

D’una banda, cal superar les situacions d’il·legalitat i, en aquest sentit, cal dir que la decisió presa pel govern del president Zapatero va ser correcta. En segon lloc, es fa necessària una política rigorosa de fronteres i de cupos ben coordinada amb la UE. Per últim, cal potenciar polítiques que permetin la inclusió social d’aquestes persones.

A Catalunya som grans receptors d’immigració. Coneixem la importància que representa per a nosaltres poder disposar de persones que cerquen treball, estabilitat familiar i futur per a ells i per als seus fills; és lògic i humà. Sabem, i també ho han de saber les persones que s’instal·len al nostre país, que han de correspondre amb nosaltres amb el compromís propi, que han de fer un esforç d’integració laboral, social, cultural i cívica en el lloc d’acollida, sense que això hagi de representar cap renúncia al seu bagatge cultural i a les seves creences.

Cal que des de les administracions fem tot el possible per tal que aquest col·lectiu aprengui la nostra llengua, els nostres costums, les nostres lleis. Cal que els facilitem la llista de serveis bàsics, però també quin tipus de taxes i impostos paguem els veïns i veïnes per tenir el nostre municipi en condicions.

Per aconseguir aquest objectiu no n’hi ha prou amb voluntats recíproques. Calen polítiques potents d’inclusió social, formatives i laborals. I aquí hem de ser-hi el govern, els ajuntaments, els emprenedors i la societat en les seves múltiples fòrmules d’estructuració en allò que s’ha anomenat la "societat civil".

És una realitat que les comarques gironines som importants receptors d’immigració. Com alcaldessa de Roses us puc dir que estem entre el 30 i el 35 % de població immigrant. El nostre comerç, el nostre turisme i el sector de servei a les persones té necessitat d’aquest col·lectiu, degut en part a què tenim una economia fortament estacional. Però no oblidem que bona part d’ells es queden a viure al municipi tot l’any.

Permeteu-me fer un toc d’atenció sobre la desigual ocupació entre els homes i les dones, ja que aquestes tenen un índex d’ocupació del 50% en relació als homes. Estem davant d’uns comportaments fortaments culturalitzats, que s’han de superar per a què aquesta situació es pugui titllar de normal. I no cal que us digui que el treball aquí es presenta laboriós, però totalment necessari.

Estic convençuda que les administracions i l’empresariat hem de treballar conjuntament per a superar el repte; hem de procurar que la gent es formi per contribuir a fer les empreses més competitives i, en contrapartida, aquestes han de tenir una oferta laboral digna, ja que només conjugant aquest binomi podrem optar a la qualitat i a l’excel·lència en els serveis, base d’un futur prometedor des del punt de vista econòmic i social.

Arribar a un lloc desconegut implica l’existència de molts punts febles: domini de l’idioma, integració social, desconeixement de l’administració, escassa o nul·la formació laboral pel lloc de treball que es pot assolir d’una manera més o menys immediata, urgències econòmiques i moltes altres situacions que es pateixen en aquestes situacions. És per això que cal treballar per rebre els contingents que siguem capaços d’assumir, tant en els aspectes laborals com en els d’integració. Ja sé que això no és fàcil ni molt menys, però hem de treballar en aquest sentit si volem que el repte se superi amb humanitat i eficàcia. Potser no hem estat, tots plegats, prou àgils, sense oblidar que estem parlant d’una situació que depassa la nostra Autonomia i també el nostre Estat.

Europa no podrà encabir a totes aquelles persones que viuen situacions de pobresa extrema, per la qual cosa s’hauran d’emprendre polítiques que permetin que aquesta gent pugui viure amb dignitat als seus llocs d’origen, i m’agradaria que aquesta afirmació no representés en funció de la realitat futura una entelèquia. Només així podrem, també nosaltres, reeixir en els objectius que he exposat.

Espero que puguem avançar d’una manera solidària, humana i justa.

Magda Casamitjana i Aguilà

Alcaldessa de Roses