Paco Candel

La mort, recent, de Paco Candel ha commocionat una part molt important del nostre País. No podia ser d’altra manera si tenim en compte el que ha representat per Catalunya aquest "xarnego", expressió que ell utilitzava tot manifestant una ment oberta, lúcida, crítica i solidària.

He tingut la sort que en Pasqual Maragall em truqués fa uns tres mesos i em demanés si podia atendre a la Joana, l’esposa d’en Paco, perquè volia parlar amb algú de Girona. Vaig contactar amb ella i de la nostra conversa en va sortir la proposta de portar l’esmentada exposició a la capital de la província; ho vaig exposar al president de la Diputació des de la meva condició de diputada provincial i el resultat no podia ser millor: el dia vint de desembre s’inaugura a la seu de la mateixa Diputació.

A vegades la vida et proporciona oportunitats que t’omplen de joia; aquesta n’és una. Amb perfecta sintonia amb el màxim responsable de l’ens provincial, amb el lideratge de la Joana i amb la meva il.lusió i voluntat de retre homenatge a un gran home s’ha aconseguit l’objectiu amb celeritat. Ara només ens queda desitjar que els gironins i gironines coneiguin o recordin el recorregut vital d’una persona que ha estimat Catalunya a través de la seva gent, de la seva llengua i de la seva idiosincràsia.

Estem parlant d’aquell nen que l’any 1927 va venir a viure a Barcelona amb els seus pares, que va estudiar fins els catorze anys en el col.legi St. Raimundo de Penyafort i que va viure primer a les barraques de Montjuïc i després a la Zona Franca. D’aquell home que va treballar sempre per la integració, que defensava la tranversalitat i que va lluitar sempre per la cohessió social perquè intuïa el perill d’una Catalunya dividida en dos per raons de la llengua. De l’autor d’una cinquantena de llibres, del que va ser senador per l’Entesa l’any 1977 però, sobretot, estem parlant del "Ciudadano Candel" fent servir el títol que va posar Julià Guillamón en un magnífic article a La Vanguardia el dinou de gener del dos mil ú.

"Ciudadano Candel" és l’expressió que defineix amb precisió al nostre personatge perquè el títol se’l va guanyar dia a dia, hora a hora, minut a minut. Se’l va guanyar amb un treball solidari amb la gent que vivia precàriament com ell a les barraques de Montjuïc o a la Zona Franca o en altres indrets on es va ubicar la immigració a Catalunya i també perquè la seva actitud va ser, sempre, de reconeixement a Catalunya i de lluita per a què aquest reconeixement es generalitzés entre els immigrants cap a Catalunya i entre els Catalans envers la gent provinent d’altres zones d’Espanya i, més tard, d’arreu del món.

La seva senzillesa el va fer gran i les seves capacitats el van fer necessari. En Paco ha estat d’aquestes persones que fan que la Història s’escrigui en majúscules i no precisament per raons de llinatge, ni de fortuna ni de cap tipus de glamour; no. Fan història perquè des de la seva bondat han posat al servei dels altres el millor d’ells mateixos i això, com vulgarment es diu, no és pagat amb diners.

Estic segura que la iniciativa de la Fundació Paco Candel de fer l’exposició a Girona serà un èxit. Ell s’ho mereix i la Joana també.

Per acabar unes paraules del President Maragall sobre el seu amic Paco Candel que defineixen molt bé el que representa per tots i totes nosaltres:

"Va ser un mestre de la crònica social, un sintetitzador de l’essència del que els "altres catalans" representaven i aportaven a la construcció nacional de Catalunya, un mestre en l’aprenentatge dels sentiments més nobles i bondadosos, i un mestre en la defensa dels pobres, en la lluita política i en la integració dels nouvinguts, objectiu aquest últim al que ha dedicat la seva vida fins que li ha faltat l’alè".

Magda Casamitjana i Aguilà
Alcaldessa de Roses